Records de Marroc

Records de Marroc
Ja fa un any.
De uns bonics dies, que varen passar la Montse la Margaret la Françesca i jo en un lloc entranyable.
Dies que sempre recordarem amb estima nostàlgia i l’alegria de haver-los pogut compartir

Records de viatges

EL TEMPLE DAURAT DE DELHI.

Ahir va fer 23 anys que hi va haver la massacra, en el Templa Daurat d’Amristar. on hi varen morir mes de 1000 sijs, entre ells el seu líder espiritual. Estaven armats i tancats dins del temple com a senyal de protesta per reafirmar, entre altres coses, la seva voluntat de independència . El govern on la primera ministra era Indira Gandhi va ordenar l’assalt al templa. El octubre del mateix any Indira moria assassinada per uns sijs de la seva guàrdia personal.
Recordo especialment els fets perquè per això varem tenir que suspendre el nostre primer viatge a l’Índia que varem fer el any següent.

Els anglesos varen donar d’independència a l’Índia el 1947. No es posaven d’acord en
qui havia de ser el primer ministre, els hindis volien el Neru, els musulmans el Jinnah.
Varen decidir partir l’Índia per la meitat crean un nou estat Pakistan-Bangladehs per els musulmans. El mateix estat un al est i l’altre al oest separats uns dos mil kilòmetres i la India al mig.
Encara que els musulmans eren la minoria el Gandhi va dir que abans de partir-la fos el Jinnah el president. Però el Gandhi era el gran pare de la nació d’ideòleg el filòsof l’home de la no violència. Va aconseguir mes coses per l’Índia que tots els politics junts. Per les seves creences es jugava la vida però no volia ser polític. Els politics com sempre abans es el poder, el poble es el mitja per aconseguir-lo

A l’Índia abans de d’independència no hi havien problemes ètnics, convivien hindis musulmans sijs tamils ... cada un amb la seva religió i les seves costums però sense problemes. Aparti de la partició els morts varen ser a milles i encara no han parat

El temple Daurat d’Amristat no hi hem estat ja que dos vegades que hi hem passat no ens han permès baixar del tren. Una vegada, ja sabíem que no podíem estar a la ciutat però el Xavier va baixar del tren per anar a comprar menjar a les parades de l’estació i un policia el va fer pujar ràpidament dient-li que ell ens portaria el que volíem però que no ens moguéssim del tren.
El temple de Delhi diuen que es el germà petit del d’Amristar. Es un lloc que ens agrada anar. Es molt acollidor i com que veuen que som estrangers ens donen la benvinguda i a partir d’aquet moment passem a ser els seus invitat. En el temple a mes del lloc d’oració hi ha una gran cuina on fan chapatis per donar a qui en vulgui , els peregrins poden estar-hi tres dies allotjats. També hi ha un espai descobert amb una mena d’estany per que vulgui fer les ablucions i rodejat de uns porxos on pots fer-hi el té i una bona xerrada. Es un bon lloc on es passa una bona estona.

Ja no hi ha vaques a Delhi

He decidit mantenir el blog obert i aniré escrivint de tan en tan.
Em sembla que no tinc moltes coses per dir en un blog, poder nomes m’ho sembla, Penso escriure especialment petites anècdotes de viatges, ho acompanyaré de les nostres fotos, ni hi ha de molt boniques, dels escrits no n’espero tan bons resultats però es el que hi ha.

Trobaré a faltar les vaques a Delhi.
Una amiga m’ha dit que ja no hi ha vaques per els carres de Delhi. Sembla normal que no hi hagi vaques per els carres de la capital d' un dels països mes grans del mon. Però per mi el “normal”es que ni hagi .
Fa més de vint anys que varem estar per primera vegada a Delhi i durant aquets anys hi hem estat moltes vegades més. Una de les coses que hem va xocar varen ser les vaques. La primera vegada que es trepitja l’India sempre es un xoc i mes si hi vas sol, ham la motxilla a l’esquena i en hotels barats.
A la porta del hotel, que més anàvem els primers anys, sempre hi havia un parell de vaques una blanca i una negra no se si eren les mateixes pero nosaltres quan arribàvem els hi dèiem “ja tornem a ser aquí”.
A Main Bazar , que es un de els barri més populars i on s’ajunta el Old Delhi amb el NewDelhi, n’hi havia bastantes de vaques també hi havia porcs i fins i tot pudies creuar-te amb algun elefant, no es broma, i tenint en conte que entre l’elefant i les façanes no hi havia més de tres metres per costat, per entre mig hi passava la gent els richaws i ........era tot un espectacle.
Les vaques a l’Índia son sagrades, tampoc no es estrany perquè per els hindús cuasi tot es sagrat, una cobra, un forat en un arbre on hi viu qualsevol bestiola... per els jainistes es tot tan sagrat que quan caminen escombren el camí per no trepitjar cap esser viu. Però això no vol dir que quan una vaca s’ho mereix li fumin una bona batzegada.
Un fet que hem va cridar molt l’atenció va ser quan vaig veure una vaca amb un “ingert” a l’esquena, a la pobre vestia algú li havia arrencat un tros molt gros de pell i l’ingert era un tros de plàstic gruixut cosit a la seva pell , a l’India tot hom fa servir el que te a mà per fer les reparacions, es normal en un país amb pocs recursos i pocs diners, l’enginy es el que comte.
Oi que Delhi no serà el mateix sense vaques?.
Dons es per això, encara que com diuen els indis i jo també crec “la vida es un fluir constant” que quan torni a Delhi enyoraré les vaques que ja no hi son o pot ser si que hi son perquè ara asseguda escrivint davant del ordenador veig les vaques, Delhi, el Main Bazzar i.......................................

Records de viatges

EL SOMNI AFRICA

El somni Africà és que tothom vol marxar-ne. Aquí, hem refereixo al l’Africà negra.
Les persones de menys de trenta anys casi tots volen el mateix. Si els hi dius que no ho facin amb “pateres” que es molt perillós et diuen que no hi ha cap mes manera de fer-ho. Es impossible aconseguir passaport, visat, contracte de treball o bitllet d’avió, que els hi sortiria més barat i no els extorsionaria cap màfia.
La veritat és que Africà cada any que passa està molt pitjor. La sensació que hem dona es que es un continent esgotat. Com pot sortir se’n ? no ho se pas.
Les dones treballen fort per el futur, no volen que els seus fills hagin de marxar. Els micró crèdits les ajuden força, però n’hi ha pocs. Casi totes les agudes que arriben aquets països son de missions ONG o particulars.
I els governs?.Son responsabilitat del mon desenvolupat aquets països?. Fins fa poc hi havien tingut molt a veure. Al Africà s’hi anaven a buscar els homes mes forts per esclaus. Un mercat que va enriquir a molts blancs i a ells els va deixar una població mol feble.

Desprès es va veure que hi havia bona terra i bones mines. Com que res tenia amo,a molts llocs el terra es del que s’hi fa la cabanya o el treballa, va passar tot a ser propietat dels governs colonitzadors que varen vendre els terrenys als seus súbdits. Així varen passar les cabanyes on vivien a no ser seves sinó dels que havien comprat la terra i ells varen passar a ser súbdits britànics, francesos, belgues etc..Cosa que els va portar a tenir l’obligació de lluitar durant les dos guerres mundials com qualsevol ciutadà de aquets països.

Desprès els governs varen decidir marxar-ne. Deixant un bon problema per els seus colons i per fer governables uns països en que no hi havia gen preparada per tirar-los endavant. Sempre les persones que han estudiat no tornen o en marchen, encara ara passa el mateix.
Desprès per si fos poc varen anar surtin una seria de governants alguns totalment al·lucinats. El mes representatiu va ser l’Amin Dada, i altres. Tots ells han arrambat amb tot el que poden, inflant les seves contes en qualsevol país estranger i deixant els seus països totalment a la misèria i molts també al mig de unes guerres ètniques totalment salvatges. Moltes vegades s’han enderrocat els presidents, però els diners mai no han tornat als països, han continuat a les seves contes al estranger. Nou govern amb els mateixos resultats. El poble mes fotut cada vegada.
Tot això i moltes coses més és el que fa que Africà estigui com està.

Els africans no parlen del passat però volen un futur. La majoria de la població nomes te una cabanya de uns 10m quadrats un llit un armari una cassola un gibrell i una galleda. Menja arròs amb salsa i poca cosa mes. Als pobles alguna que altre TV hi ha. I a la tele, com a totes les del mon les pel·lícules i series que hi fan no son de poblats on les persones tenen quatre coses.

Saben que si es queden tindran poc mes del que tenen.
Saben que: Si no es moren en la travessia “treballaran com negres per viure com blancs”. Que ho passaran difícil, ja hi estan acostumats. Que enyoraran el que deixen allà tota la seva vida. Que els hi serà difícil acostumar-se a viure aquí. Que tindran que aguantar mols impertinents que els miraran malament que els hi diran negres de merda i poder altres coses molt pitjors. Però també saben els seus fills tindran millor futur. Que pot ser podran enviar algun diner als seus pares. I que mai mes no es moriran per un mal de queixal per una nafra infectada o per qualsevol enfermetat que pot curar una simple pastilla.

No sé si seran mes feliços. Però si que sé, i ells també ho saben. Que tindran mes coses. Que els seus fills aniran a l’escola. Que la seva esperança de vida no serà de 38 anys si no de 80. Que tenen tot el dret del mon a obrir-se camí i que nosaltres no tenim cap dret a tallar-los hi el pas.
La arribada massiva d’immigrants es un gran problema per Europa i cada vegada ho serà mes. Però la solució tenim que exigir-la als governs no als immigrants.

Passajada per ....

Colliure

Ceret i Colliure
Ens agrada anar-hi de tan en tan a passar el cap de setmana i quedar-nos a dormir a Colliure. O simplement passar-hi el dissabte.
Dissabte es el dia de mercat. A Ceret hi ha uns immensos plàtans realment bonics. Sota de aquets arbres hi ha petites parades, de pans artesanals de pastels de patés de formatges d’embotits de sabons d’herbes de flors de verdures de robes de menjars fet. Mes o menys a tots els mercats hi ha aquestes coses. Però jo mai no les he vist posades amb l’encant de Ceret. La gen va a comprar amb els seus cistells, mai amb carro. Els bars no fan esmorzars, nomes cafès o begudes. Comprar una pasta en una paradeta, son boníssimes, assentar-se en alguna terrassa i deixar passar l’estona es una bona manera de començar el cap de setmana. Els carrers dels voltants del mercat son tranquils, amb l’encant de les cases velles cuidades amb carino i poc luxe. Penso que Ceret m’agrada tan per que tot és senzill, cuidat, bonic.
No hem anat mai a Ceret sense anar a Colliure i es que es molt prop un lloc del altre. I si esmorzar a Ceret es una delícia dinar o dormir a Colliure també o es. Encara es dels pobles de platja que tenen encant, especialment si no es l’estiu. M’agrada molt veure al mar amb dona molta energia però no m’agrada anar-hi l’estiu. ,

Records de viatges

SENEGAL

POSTA DE SOL
A l’horitzó el sol ja comença a baixà. La mar esta en calma, les aigües son de color platejat las onades son molt estirades i al tocar la platja fa una petita línea d’escuma blanca. En el fons hi ha unes palmeres. Les vaques jeuen tranquil·lament, sembla que gaudeixin de la calma del moment. També hi ha tres petits porcs, son la mare i dues cries, sembla que busquin quelcom per menjar. Les barques tenen uns colors mol bonics i llampants, totes amb el seu nom, sempre m’agrada’t que les barques tinguin nom. Contrastant amb la calma de primera línea darrera de les barques comença el tragí. Sota els petits porxos, fets amb quatre pals i un sostre de canyes, els pescadors netegen el peix o cusen les xarxes mentre fan la xerrada. Darrera hi ha els assecadors, lloc on s’hi posa el peix a secar, desprès aquet peix el transportaran capa els pobles del interior de Senegal i Mali. Els hi agrada molt el peix sec fins i tot fan servir les espines per les salses. L’olor que fa es molt forta casí molesta, si vaig amb transport públic i algú en porta em dona el viatge. Aquí son les dones les que fan la feina, m’agrada mirar-me-les amb aquets vestits tan llampants i els mocadors lligats al cap trobo que son molt boniques.
Tot amb un plegat tothom es belluga ràpid, penso “ que passa” El sol vermell com una magrana ja esta apunt d’enfonsar-se en el mar per un moment tot queda vermellós, sol, cel, aigua. En pocs minuts es fa completament fosc. A la platja ja no hi queda ningú nomes les vaques, nosaltres també marxem. Segurament desprès vindrà la lluna.

Nevada

nevade del dilluns

Una vagada acabades les vacances dono la benvinguda a la rutina. M’agrada la rutina.
Retrobar les coses conegudes, anar a comprar, fer el menjar, estar a casa, posar-me a llegir, esmorzar o prendre el sol en el reco que sé que estaré millor depèn don vingui el vent.
Anar casi cada cap de setmana a un dels poblets mes bonics dels Pirineus. Trobar-me i fer la xerrada amb els mateixos amics.
Pot ser estrany que m’agradi la rutina i que també m’agradi molt l’improvisar constantment però es axis.
Aquesta setmana ha estad especial. A mes d’haver-hi mes dies de festa el dilluns al llevar-nos varem trobar ben nevat.
La neu canvia totalment el paisatge, es mes tranquil, la llum mes fluixa, tot passa a ser blanc i gris, excepte on hi ha roures que el color marrons de les fulles dona un color semblant a les fotos amb sèpia.
Bé aquí van tres fotos que vaig fer des del balco de casa que s’expliquen millor que jo.