dimarts, 26 de febrer del 2008

Senegal





Dia 26 de febrer.
Tambacounda est de Senegal.
Ja tornem a ser aquí. Per fi hem trobat un ordinador, fa uns quants dies que no ens podíam comunicar. Varem passar per Elinkine un pintoresc poble de pescadors a la riba del riu Cassamance. Punt de partida per agafar la piragua per anar a l'illa de Carabane, on hi hem passat uns dies màgics, pasetjos lectura i relax. Hem vist tota mena d'ocells, pelicans i hem pogut contemplar com saltaven a un centenar de metres un grup de dofins. Ens hem allotjat a l'auberge Badji Kunda, que és d'una parella de francesos el Guid i la Cristine. Bones xerrades i bon menjar. Al cap de quatre dies ens han encabit en un "cayuco" de carrega i hem anat desprès de 6 hores de navegació riu amunt, fent diverses parades en els poblets de pescadors als que nomes si pot accedir per el riu, fins a la ciutat de Ziguinchor. Hi hem passat la nit i hem reempres la ruta amb tres trajectes de "set places" ,taxi col.lectiu per a set persones. Desprès de sis cents Km. passant per Kolda i travessant una zona selvàtica molt seca, hem arribat a Tambacounda. El paisatge es molt bonic però la ciutat és espantosa. Hi hem passat la nit i en poques hores marxarem cap a Kedougou, al pais Bassari ,que promet ser molt bonic i interessant. Fins la propera.

dimarts, 19 de febrer del 2008

Senegal





Cap Skirring 19 de febrer
Varem arribar a Diembering en un coxe col.lectiu. Anem a veure la Fina una missionera de Sabadell que fa 24 anys que és a Senegal, és escolàpia i com a tal va vindre a montar una escola però en vista de les mancances sanitaries varen posar en marxa una maternitat en la que van implicar-hi les matrones del poble que d'alguna manera ja feien aquest servei. Els hi varen donar material i més formació i ara son elles las que ho porten. Amb la Fina hem conegut a dues germanes africanes. Al ser diumenge, ens han pogut dedicar unes hores hem fet el dinar entre tots plegats i hem dinat junts, hem parlat dels temps dificils que s'havien viscut a Casamance. Ara fa 5 o 6 anys que està tranquil però hi havia hagut anys d'enfrontaments entre el govern i la guerrilla independentista.
Diembering està en un cul de sac al final d'una pista de terra a uns 20 km. de Cap Skirring, és un poble molt gran construit amb cabanes de fang i palla. La gent és molt amable, tot hom és vol comunicar amb nosaltres i ens fan tota mena de preguntes. Una dona que seia al portal de casa seva ens ha ensenyat la salutacio en llengua local, el iola. Tu saludes dient KASUMAI, i l'al-ludit respon KASUMAI KEP.
Passejant per les rodalies del poblat ens hem arribat a veu-re el mar, que es a un km. i mitg. Es una calurosa passejada per uns boscos d'arbres formager i unes dunes de sorra. L'oceà en aquest indret és molt brau i les ones
retronen molt fort i se senten des del poble.
Tornem a esser a Cap Skirring. Quan trobem internet ho aprofitem per conectar-nos-hi. Dema marxarem cap a l'illa de Karavanne. Abans no hi havia ni electricitat, però potser ara fins hi tot i trobarem internet. Fins la propera, els vells folls.


dissabte, 16 de febrer del 2008

Senegal




Dia 16 de febrer
Som a Cap Skirring. Per arribar aquí desde Dakar pots arribar-hi amb un set places (taxi compartit amb 7 persones) , unes 10 hores, 500 km. o amb aviò 40 minuts, aquesta és l'opció que triem, amb els retards les cacel.lacions i d'altres virgueries tardem 14 hores. Aquí rau part de l'interès del viatge, com a la vida tot és ple d'imprevistos, sempre et veus obligat a improvitsar.
Ja som a Cap Skirring. Tots els turistes de la Cassamance passem per aquí, és una zona turística a l' africana res a veure amb el turisme al que estem acostumats. Hi ha una badia molt bonica amb les barques de pesca i els assecadors de peix. Hem gaudit d'una extraordinària posta de sol a l'Atlàntic. Estem allotjats a l'alberg d'un francès seixanto molt "gentil".

dijous, 14 de febrer del 2008

Senegal





Dakar 14 de febrer
Fa sis anys que varem sortir de Goree, sabíem que hi tornaríem.
Aquest matí tornem a marxar de Goree i també pensem que sempre que estiguem a Dakar hi tornarem.
Dia de transit a Dakar a l' espera d'agafar l'avió.
Passejant per els carrers, moltes parades atrotinades que venen mascares de tota aquesta part de l'Africa, Mali, Burquina, Ghana, Costa de Marfil .... no n'hi han de Senegal. Senegal va esser el primer país islamitçat de l'Afrià negra i per tant va perdre la cultura animista ja fa segles i amb ella tota la iconografia . A Bacelona serien botigues ètniques de luxe, aquí podrem passar una bona estona discutint el preu perquè comencen demanant-te'n més que a Barcelona, però segons la paciència que tinguis pot ser que les compris bé de preu o que acabis enviant-los a passeig i et quedis sense res.

dimecres, 13 de febrer del 2008

Senegal

Illa de Goree 13 de febrer
Camvi de plans, no hi ha vaixell per anar a Cassamance, anirem en aviò, però no surt fin divendres a les 8 del matí.
Marxem a Goree i dijous tornarem a Dakar;
L' illa de Goree es un lloc tranquil i molt bonic a 5 Km de Dakar.
Les cases son molt encantadores, tenen un aire de les vil-les del sud de França, però realment son les antigues mansions d'els tractans d'esclaus Portuguessos. A les dones de l'Ille encara se les anomena Signioras.
Ara les cases son despintades, velles i plenes de buguenvil-lies i tota mena de flors, tenen un encant molt molt especial.
Al matí arriben ferris amb alguns turistes, gent del pais i escoles. Passen el dia per aquí i al capvespre l'illa queda sola i tranqui-la amb els nens jugant a futbol i les jovenetes fent-se trenes als cabells i els restaurants de prop del mar i queda algun que altre turista perdut a qui ens encanta Goree

Senegal

Dakar 11-02
Arribada 12 nit , taxi per anar al hotel.
El taxista no hi troba. Preguntan arribem
Hotel en obres, recepcio, vestibul.... tot enderrocat, la resta perfecta.
Problemes per incloure-hi fotos, os les devem, ja ho anirem provant.

dissabte, 9 de febrer del 2008

Senegal.


MARXEM

Dilluns marxem a Senegal.
Bitllet d’anada i de tornada al cap de un mes.
Taxi al aeroport per portar-nos al Hotel.
Nit al Hotel.
Idea de: Desprès d’esmorzar anar a comprar els bitllets de vaixell
Marxar a Cassamace que hi arribarem el mati següent.
I a partir d’aquí sobre la marxa.
Segurament anirem escrivint i enviant fotos.
La foto tardor des de casa

dimecres, 6 de febrer del 2008

Argentina





USHUAIA Terra de Foc
L’avió va començar a perdre alçada per aterra. El vent es va notar molt mes fort l’avió feia fortes sotragades. El mar era d’un color casi blaumarí ple d’escuma blanca de la cresta de les onades. Per megafonia ens deien que en 30 m. hauríem aterrat a Ushuaia i jo ho dubtava. L’avió va bandejar fins i tot parat. Vaig veure rètols que amb deien “Bienvenido al fin del mundo”. Bé era hora de canviar de xip, jo tan mediterrània ,feia 48 h. encara estava a BCN. I ara estava a la ciutat mes al sud de la terra. Totes les carreteres d’Amèrica es converteixen en una allà s’acaba la terra i comença l’Antàrtica el Pol Sud.
Els llocs on amb captiva la llum fan un impacte especial amb mi. La llum d’Ushuaia es misteriosa intrigant es com si t’invites a entrar en el desconegut sense por però amb mol respecte amb calma amb ganes de descobrir. I aquí va començar el nostre viatge de Terra de Foc i la Patagonia


dimarts, 5 de febrer del 2008

Argentina





El dia 30 de Gener vaig posar una foto que no diu de on es. Es el glaçiar, de la Patagònia Argentina, Perito Moreno.
Ara hi afegeixo tres fotos mes. I això amb fa pensar que tinc fotos força boniques per anar posant al blog. Per tan ho faré.
El març passat varem fer un viatge per Argentina. Varem anar de Buenos Aires a Usuhaia, que es l’últim poble abans d’arribar a l’Antàrtida, amb avió i de tornada varem estar tot un mes per travessar Terra de Foc i la Patagónia.
Lo que no es veu a les fotos.
El soroll. Constantment cauen trossos de gel alguns molt grans i fan molta ramo.
El vent. Un vent que xiula i junt amb el soroll del gel fa uns sons ben bonics.
La llum. Si es un dia de núvols i sol la llum i les ombres en el gel fa uns colors extraordinaris.
El Fred. Deu se un fred glaçiar però el mes de març s’aguanta bé,
Una curiositat. Al vaixell t’ensenyen a posar el salvavides, no se perquè ja que si caus al aigua amb 30 segons et morts.
Si us paseu per aquet blog en els escrits hi trovareu moltes faltes, em sap greu pero es el que hi ha no en se mes. Demano disculpes aquesta vegade pero no ho fare mes. Ara ja ho sabeu




dilluns, 4 de febrer del 2008

PERQUE SENEGAL?


Fa cinc o sis anys varem estar-hi però aquell viatge volíem fer el trajecte de Dakar a Bamako amb tren , dos dies i dos nits, un viatge dur però molt intens. Anàvem a casa del nostre amic Bocard , al país Dogon a Mali, a passar la festa del Tabaski així es com s’anomena la festa del xai, que es fa a tots els països on hi ha musulmans i Mali com diu el Bocard son 70% musulmans el 30% cristians i el 100% animistes. Perquè quan hi havien anys de fam, els únics que tenien menjar eren els religiosos i els hi donaven a canvi de....... per tan es passaven a qualsevol de les dues religions , però els seus ancestres continuen sen animistes.
Tinc que dir però que he conegut religiosos realment altruistes que han deixat la seva vida a Africà sense demanar res a canvi .
El Tabaski dura 3 o 4 dies depèn de la collita per tan dels diners. El dies abans de la festa hi ha xais vius per tot arreu , poden anar a comprar-lo a molts km de casa i clar desprès bé el transportar-lo i els trens, busus, taxi brus, taxis petits, bicicletes, burros.. tot va ple de xais vius un verdader “sidral”.
El primer dia de festa comença amb una pregaria multitudinària, no es fa a la mesquita sinó en un gran descampat als afores de Bandiagara on arriba gent de tots els voltants, alguns es passen tota la nit caminant .
Desprès els homes maten el xai i les dones el cuinen. La matança es sempre seguint un ritual molt rigorós es anguniosa com la mort del porc o de qualsevol altre animal.
La gran fartanera es fa en el pati de les cases, a Mali la família viu tota al mateix lloc en uns espais de uns 8m. un al costat del altre, que casi nomes son per guardar coses o dormir-hi algunes vegades, al davant hi ha un porxo que es on dormen si fa calor i un gran pati comú que es on es fa tot, cuinar menjar i passar l’estona.
Els dos o tres dies següents la família es parteix amb grups, uns es queden a casa esperant les visites dels amics o altres parents i els altres surten i van a les cases de tots als amics o parents i desprès canvien els torns els de casa surten i els altres es queden a casa. Lo que amb va cridar molt l’atenció va ser lo mudats que van, Les nenes jovenetes
surten d’aquelles cases de fang com si sortissin d’alguna casa de la pel·lícula “Lo que el viento se llevo” amb els vestits blancs amb puntes , pameles, mitjons blancs calats i amb llacets . Les mes grans amb draps de mil colors lligats al cap amb uns esplèndids tutús i algunes amb uns pentinats tan bonics que deixen bocabadat. Els homes també es vesteixen amb el millor marabú.
Dons bé per això va ser per el que varem marxar de la Casamance (Senegal) mes rapit del que hauríem volgut i per això i tornem.
La foto es d'Ende




divendres, 1 de febrer del 2008

proves d'enllasos


Avui estic provant de fer un enllas.
provar aquí.
i aqui.
Primer enllas es amb els Isards.
El segon amb una obre de teatre del Brossa.
El terce amb el grup preferid.
Pink Floid
pintura de xavie vilageliu