divendres, 28 de març del 2008

Records de viatges




SENEGAL
POSTA DE SOL
A l’horitzó el sol ja comença a baixà. La mar esta en calma, les aigües son de color platejat las onades son molt estirades i al tocar la platja fa una petita línea d’escuma blanca. En el fons hi ha unes palmeres. Les vaques jeuen tranquil·lament, sembla que gaudeixin de la calma del moment. També hi ha tres petits porcs, son la mare i dues cries, sembla que busquin quelcom per menjar. Les barques tenen uns colors mol bonics i llampants, totes amb el seu nom, sempre m’agrada’t que les barques tinguin nom. Contrastant amb la calma de primera línea darrera de les barques comença el tragí. Sota els petits porxos, fets amb quatre pals i un sostre de canyes, els pescadors netegen el peix o cusen les xarxes mentre fan la xerrada. Darrera hi ha els assecadors, lloc on s’hi posa el peix a secar, desprès aquet peix el transportaran capa els pobles del interior de Senegal i Mali. Els hi agrada molt el peix sec fins i tot fan servir les espines per les salses. L’olor que fa es molt forta casí molesta, si vaig amb transport públic i algú en porta em dona el viatge. Aquí son les dones les que fan la feina, m’agrada mirar-me-les amb aquets vestits tan llampants i els mocadors lligats al cap trobo que son molt boniques.
Tot amb un plegat tothom es belluga ràpid, penso “ que passa” El sol vermell com una magrana ja esta apunt d’enfonsar-se en el mar per un moment tot queda vermellós, sol, cel, aigua. En pocs minuts es fa completament fosc. A la platja ja no hi queda ningú nomes les vaques, nosaltres també marxem. Segurament desprès vindrà la lluna.

dimarts, 25 de març del 2008

Nevada




nevade del dilluns

Una vagada acabades les vacances dono la benvinguda a la rutina. M’agrada la rutina.
Retrobar les coses conegudes, anar a comprar, fer el menjar, estar a casa, posar-me a llegir, esmorzar o prendre el sol en el reco que sé que estaré millor depèn don vingui el vent.
Anar casi cada cap de setmana a un dels poblets mes bonics dels Pirineus. Trobar-me i fer la xerrada amb els mateixos amics.
Pot ser estrany que m’agradi la rutina i que també m’agradi molt l’improvisar constantment però es axis.
Aquesta setmana ha estad especial. A mes d’haver-hi mes dies de festa el dilluns al llevar-nos varem trobar ben nevat.
La neu canvia totalment el paisatge, es mes tranquil, la llum mes fluixa, tot passa a ser blanc i gris, excepte on hi ha roures que el color marrons de les fulles dona un color semblant a les fotos amb sèpia.
Bé aquí van tres fotos que vaig fer des del balco de casa que s’expliquen millor que jo.


dilluns, 17 de març del 2008

Records de viatges

Elinkin. Cassamance
Ziguinchor, vol dir la ciutat que plora

Es la capital de la Cassamance, per a mi la regió mes bonica de Senegal.
La vegetació es molt frondosa els formagers(ceiba), arbres que poden arribar a fer mes de trenta metres son espectaculars, la part del tronc que toca al terra podria ser l’obra de qualsevol escultor contemporani, els arbres del seu voltant encara que siguin alts semblen arbustos. Una vegada a Ghana varem anar en una reserva on havien posat entre un arbre i l’altre una mena de ponts fets amb cordes(a 30 m. d’altura), l’invent em va sembla una tonteria però era una volta per fer agafa vertigen a qualsevol. Es diu que quan neix un noi la família ha de plantar dos formatge, un es per quan sigui gran fer-se la piragua, que se suposa que serà el principal mitja de guanyar-se la vida. També hi ha molts mangos, que quan hi ha el fruit penjant de les llargues tiges semblen els adorns del arbres de Nadal. I els baobabs tan grans i tan estranys!! , sembla’n arbres plantats de cap per vall les seves copes son com unes immenses arrels que s’enfilen cap el cel. Palmeres molt altes, terra vermell, manglars per a tot arreu i rodejant-ho tot l’Atlàntic amb les seves immenses platges, on el sol es pon al mar, on el mar passa ràpidament de ser dols i tranquil a bramar com un immens animal ferit.
I el riu Cassamance que te un delta tan immens que quan hi navegues en alguns llocs sembla el mar. Amb els seus petits poblets de pescadors on nomes si pot anar per el riu i també la bonica illa de Karabane.
Cassamance esta al sud de Senegal i te frontera amb les dos Guinea Bissau i Conacri i a mes esta separada del nord de Senegal per un altre país, Gàmbia. Cassamance sempre ha lluitat per la seva independència, molt sovint amb guerrilles armades, ara des del any 2004 esta tranqui-la. El problema te l’arrel, com moltes lluites d’Africà , en el temps de la descolonització. Ja que com Guinea, estava colonitzada per els portuguesos, Senegal ho estava per els francesos, i els portuguesos es van vendre la Cassamance al francesos, es per això que Ziguinchor plora perquè no ha estat ni tan sols guanyada ha estat venuda.
Hem acabat el viatge. Penso anar continuant el blog, sovint però no diàriament.


diumenge, 9 de març del 2008

Senegal






Dakar, Goree 9 de març
Desprès de un mes de viatjar, no vaient diaris ni televissió hem recordat que avui son les eleccions. Ens hem estalviat la campanya i la crispació politica de l'últim mes. Inmersos en una realitat que es el dia a dia d'un altre país on el nens per el carrer quan ens veu-en, rien aixecan la ma saludant-nos i ens diuen "toubabs" que vol dir blancs. Voldríem que aixó dures per sempre.
L'altre cop que varem estar a Senegal, ara fa sis anys, hi havia una cançó da moda que deia "mon pais va mal" en aquest moment es pot dir que va molt pitjor, la vida es tan difícil que la dessesperació els obliga a marxar-ne.
Però nosaltre de camí de tornada, pasant per Casablanca el primer que farem serà mirar els diaris, per saber qui ha guanyat les eleccions, si plou o no plou i si l'economia va bè.
Un cop arribats a Dakar ja cap al final del viatge ens hem sentit una mica filosofics.El viatge sempre es com una via que s'allunya i un altre que s'acosta, no es mai un lloc on s'arriba, sinó el record de on s'ha estat i il.lussió d'un nou lloc on anar.
Per tots els amics i la gent a qui estimem, dels "toubabs" Magda i Xavier.

divendres, 7 de març del 2008

Senegal




Dakar 7 de març
Primer de tot dir-vos que ens varem conèixer en un 7 de març de fa quaranta i tans anys. Varem començar a viatjar junts i com podeu comprovar encara no hem parat.
Avui hem arribat a Dakar en un dels trajectes mes llarcs del viatge. Ens havian dit que la carretera estava molt malament. No ens ho podíam imaginar que es pogués circular per un lloc axí, els coxes en lloc d'anar rectes circulen de biaix.
Com podreu comprovar per una de les darreres imatges ha sigut tota una aventura paral-lela el poder-vos enviar les imatges i textes del nostre blog, però ens ha fet molta il-lussió que poguéssiu seguir-nos.
Avui a Dakar entre altres coses hem recuperat els miralls i ens hem donat compta que feia molts dies que no ens veiam bè, estaven trencats o tacats, no n'hi havien o faltaba totalment la claror. El fet és que cuan ens hem vist hem corregut cap a la duxa per recuperar la nostra imatge i hem llençat part de la roba que portàvem.
Demà ens hem de trobar amb la Marie.
Intentarem fer un final desde Dakar dema a la tarda.


Senegal


dijous, 6 de març del 2008

Senegal

Tambacounda 6 de març
Desde Kedougou tal com teniem planejat anem al parc de Niokolo-Koba, estem sols en un campament preparat per a un centenar de persones, tot el servei per a nosaltres i tots els micos tambe, derrera la nostra taula intentant pendre-nos el pa. Fem pasejades a peu als miradors de Simenti que es on es poden veu-re mes animals junts ja que és com una maresma on es reuneixen per veure i pastorar. Hi ha tota mena d'ocells, monos verds i babuins molt grossos, antilops de totes menes, cocodrils, hipopotams, facoquers tots els hem vist molt bé. Tambe hi ha panteres i lleons, n' hem vist un d'esquena pero molt d'esquitllada des d'el coxe i ha fugit rapidament. Avui hem sortit del parc, tornem a esser a Tambacounda una ciutat infernal, les ciutats d'Africa cada cop estan pitjor. A més quina calor que hi fot, debem estar a uns 45 graus a l'ombra. En l'unic temometra que hem vist, en el parc, no baixaba de 40 a l'ombra i era un lloc mes fresc que aquí. Demà al matí anirem a la gare routiere i amb un set places i molta paciencia, en un trajecta dels que podriem anomenar "durillo" ens en anirem cap a Dakar unes 8 hores o 10. Procurarem en arribar regalar-nos amb un bon hotel i un sopar com cal.
Ens faria il.lussio enviar-vos mes fotos pero internet "no marche pas bien" i no hi ha manera d'entrar-les. Després d'enviar el text torna-rem a intentar-ho.

Senegal





Tambacounda 6 de març
Internet no es com a casa i es penja quan vol, per retrobar el fil o el moment han passat uns dies, segueixo parlant de la caminada. Vaig anar a les montanyes dels bedig a veure els poblats animistes d'Andiel, Iwol i Ibel. De tornada per la pista general sota un sol aterridor m'aturo sota un arbre per veure aigua, amb faltan 5 km per arribar a Bandafasi, pasa un vehicle, faig dit i hem porten, "estic salvat". Arribo a Ches Leontine a l'hora de dinar.
Els poblats Bedig estan posats entremig dels rocassars de les montanyes. Son de canya, pedra i fang, hi viu-en entre 300 i 400 persones, son animistes i l'economia és de supervivència. Per visitar-los cal negociar amb el cap del poblat i per uns pocs francs cefars et dona el permís de visità i fer algunes fotografies. La gent que hi viu es molt simpàtica encara que una mica reservada i com que no parlen el francès la comunicació es fa una mica difícil

dilluns, 3 de març del 2008







Senegal

Kedougou dilluns 3 de Març
Tornem a ser a Kedougou des de on varem sortir per anar a les petites villages bassari, bedig i peoul. En aquests petits poblats no hi ha llum ni aigua corrent. Nomes s'hi pot arribar en 4x4, bicicleta o a peu, les pistes
son de terra i molt polsoses en alguns trams sembla que no s'hi pugui ni passar.
Anem a Bandafasi. Així que arribem al campament,(consisteig en unes quantes cabanyes de fang amb el sostre de palla i una mena de cobert central on menjar-hi i passar les estones de més calor, que en aquets indrets es molta), trobem una francesa. Es diu Marie, l'acompanyen un guia i un xofer amb un 4x4. Van a la cascada de Dindefelo a 30 km. Ens diu si volem anar amb ells, hi anem. Tenim de passar la frontera de Guinea Bissau, dos militars un policia, un petit poblat amb una vintena de persones i el nostre 4x4 que "no marxe pas" s'ha trencat l'embragament, el xofer intenta trobar una solució passsa un ratet............
Els militars en diu-en que anem a la cascada a peu, uns 5 km. que allà hi trobarem uns altres espanyols que hi han anat per un altre camí que possiblement ens pobran tornar. Decidim fer-ho, ho sigui que ens posem en marxa. Son les 12 del mig dia la calor és sofocant, diuen que mès de 45 graus, per altre part el 5 km. africans sempre son 7, 8, etc. .
Tot just arribem al campament arriben els espanyols a dinar. Ells ja han anat a la cascada. Resulta que si hi volem anar son 2 km. d'anada i 2 de tornada, aquest cami és dins la selva hi ha ombra. Marxem sense veu-re-la ??????
Ens ho parlem i decidim que pot ser que el xofer pugui repara el coxa i vingui a buscar-nos. Si no es així dormirem al campament i dema veu-rem que fem, per sort el mòbil te cobertura. Ens posem a dinar. Ens surt l'Alex, petons i presentacions, ens diu "os he sentit la veu i he pensat mira-te'ls, ja son aqui". L'Alex es un noi de Barcelona que varem conèixer a la Gare routiere de Ziguinchor, i varem anar compartint set places, ampolles d'aigua i bones xerrades fins que varem arribar a Tambakounda, on nosaltres ens varem quedar a dormir i ell va continuar. No sense abans haber-nos donat adreces i telèfon, ja que hi va haver un bon feeling. L'Alex és del grup de teatre-dança "Sr. Serrano" i coneixent-lo a ell ens han entra ganes de veure el que fan.
Anem a la cascada un lloc bonic i fresc, ho necessitem. Ens acompanya un vailet del pobla. Veiem que hi ha foc a la selva prop de la cascada però ens diu que no hi ha perill. Tot d'una sentim com el foc cruixes i el ximpazés criden. Fotem mitja volta però el nano torna a dir que no passa res que allá hi ha gent. Diem que puder estan rostits. En aquestes arriba el guia i el xofer, que ja ha reparat el 4x4 i diuen que no patim que no hi ha cap perill. Finalment arribem a la cascada i ens hi donem un bany vivificador, la cascada en una magnifica caiguda d'aigua d'uns 100 m. d'alçada amb un petit llac d'aigua fresca.
Tornem a Bandafasi. La Marie diu que hem passat un bon dia i si volem compartir amb ella els dos propers. Ho parla amb el guia i el xofer, estan contents. Compartirem amb la Marie els gastos de menjar i dormir i els hi donarem una propina, i axís ho fem.
Ens recullen a les 8 del matí i ens en anem a Salemata poblat peoul a uns 80 km. hi dinem. Deixem passar les hores de més calor. Despres per una pista que sembla una rierea seca però plena de rocs anem cap a Ethiolo, poblat bassari a les montanyes. Hi passem la nit. El campament és molt basic però molt ben organizat. El xef es diu Balingo és un home que ha viatjat molt, especialment per França però també per els Estats Units, donant comferencies sobre la cultura bassari. Li agrada molt parlar i ens fa passar una bona vetllada. Es un home que riu molt, diu que els Bassari son animistes i que mai prodrian esser musulmans perquè els agrada massa la cervessa de mill i el vi de palma.
Tornem de nou a Bandafasi el nostre camp basse. Ens acomiadem de la Marie i els Ousmans, (el xofer i el guia es diuen igual). Amb la Marie ens retrobarem a Dakar el proper dissabte i amb el guia ens trobarem dema al parc nacinal de Niokolo-Koba on passarem els propers dos dies.
Desde Bandafasi fem sortides a peu per els pobles veins. Anem a Ethiwar, estan de festa tres dies amb motiu de la cel.lebració de la circunsisió. Van molt modats, molta musica, molta dança i molta cervessa
L'andemà en Xavier fa una caminta de uns 20 km. per els petits poblats bedig de le montanya.