els vells folls

MANGUILI - MADAGASCAR. Avui peix per dinar

2012-02-23T18:56:00.000+01:00

2009-03-23T16:39:00.000+01:00

Granollers 23 març 2009

El diumenge a Tunes no ens va esser posible trobar un ciber obert, per el que acabem el bolg del viatge a casa en el moment d'arribar.

"Venim del nord, venim del sud............."

Tunissia es un pais petit. Hem vist paisatges, terres i persones i ens hem endinsat en les planes, valls, montanyes, desserts, platge, illes, poblets i ciutats.

Hem viatjat amb trens, busos, lougages, taxis, trenvies, coxes, ferrys i a peu, moltes caminades, per pobles i ciutats, escursions per platges, valls i montanyes.

Hem trobat gen amable, acollidora, simpatica, generosa i alguns (pocs) antipatics i racistes, d'altres (els meing) "espabilats" que han intentat enredar-nos.

Ens hem allotjat en hotels tipics, rustics, bonics, sencills i dels altres.

Hem menjat chawarmas, salades tunisiennes, tajines, harisa (molta harisa), olives, peixos, boxetes, pizzes i pastes, empanades i pastissos, molt pa i plats de tota mena. Esmorçars amb molt cafe, moltes llesques de pa molta mantega i melmelada. En restaurants, cafes, bars, barraques, local.lets de tots colors i ha sigut: sencill, pasable, bonet, bo i en ocasions molt bo.

Ara fent balanç veiem que com a tot viatge ha estat variat, diferent, enriquidor i en definitiva interessant.

Hos agraim la companyia que ens heu fet seguint el blog.

Com veieu el nostre catala continua siguent "macarronic" pero es el que hi ha.

Adeusiau.

2009-03-21T14:15:00.000+01:00

Tunes 21 març 2009

Desde Tunes ciutat, anem en una mena de tren metro trenvia molt practic rapit i barat a visitar les ruines de l'antiga Cartago a uns 15 km.. Restes puniques del segle II a. C. i moltes restes romanes dels primers segles de l'era cristiana. Es pot descriure amb tres paraules "im pressio nant" que diria aquell. En especial les villes romanes escampades per un bonic turo ple d'oliveres i xipres amb el mar al fons. Les termes romanes d'Antonio son d'una belleça i grandiositat espeterrant, aqui es veu com debia esser de potent aquesta societat "democratica" de l'antiguitat (i la d'esclaus que debien tindre per que uns quants visquesin com deus), com s'entreveu per la magnitud d'aquestes runes.

En aquest lloc els arqueolecs van trobar-hi a mes dels banys amb el "caldarium" çona calenta i el "frigidarium" çona freda, piscines, gimnas, sales de lluita, etc.i una estança semi circular am espais per a vuitanta persones, va resultar ser una letrina col.lectiva hon els patricis romans hi feien les seves necesitats en comunitat, debia ser una bona manera de "cohesio social" dit en l'argot dels nostres temps.

En un primer moment pot sonar rar, un cop ben pensat no esta tan lluny de les nostres costums, dons tambe en els hemicicles de la unio europea i el parlament america, i no solament vuitanta sino una bona colla mes de parlamentaris l'han "cagada" tots junts i d'una forma tan estrepitosa abocant-nos a una crisis mundial que ens pot portar a tots a la caiguda d'aquest " imperi" del ben estar que ens creiem que teniam.

Pasejant entremig d'aquestes pedres antigues, desdel temps d'Anibal fins als nostres dies, un pensa: "L'Anibal li diu a l'Asdrubal vols que et punxi amb un punxo i el poble li diu a l'Obama punxam pero a la buxaca no".

2009-03-19T18:36:00.000+01:00

Tunes ville 19 març 2009

Desde Tabarca com a camp base i amb el coxe, anem a visitar les montanyes de Krumiria, la çona mes montanyosa del pais, com a punt mes alt l'estacio d'estiueig de Ain Draham, com es veu en les dues primeres fotografies amb un contundent toc kitch. Continuem cap a una petita vall hon hi ha el poblet de Hammam Bourguiba molt famos per el seu balneari.

El dimecres tornem a Bizerta i el dijous a primera hora del mati marxem cap a Tunes capital amb tren.

Recordant els paisatges vistos aquets ultims dies pensem que la sorpresa del nord ha sigut trobar les valls verdes com Suissa, ondulades com al pais vasc, els trens tan destartalats com a l'India i un fret com el que varem trobar a Terra de foc. Encara que ja se sap en els viatges sempre hi ha sorpreses. Dema pensem anar a Cartago (pedres romanes), ja hos en farem cinc centims.

2009-03-17T17:50:00.000+01:00

Tabarka 17 de març 2009

Enamorats de Bizerta, hi hem pasat tres dies, i encara hi tornarem.

"Nota aclaratoria: Hem escrit que Bizerta ens recorda Colliure, hem de fer un aclariment, els cinc cents metres a la rodona del port vell de pescadors hon s'hi troba la fortaleça, el barri antic i la vella medina anmurallada i amb un parell de salons de te". Darrrera de tot aixo hi ha una ciutat de mes de cent mil persones moderna, comercial i dinamica amb un gran port comercial i una platja amb un aigua transparent que dona goig de veure.

Per coneixer les terres del nort hem llogat un coxe per un parell de dies, recorrem les montanyes esquixades de petits poblets, la carretera general dista uns 15 km. del mar aixo vol dir que hem de anar fent incursions en carreteres locals, que sovint no semblen ni carrateres. Al final d'una d'un sol carril arribem a Houichet, poble petitissim, entre les montanyes i el mar, hi trobem una gent molt acollidora i coincidim en l'hora de la cuita del pa, ho fan en uns forns molt rudimentaris de fang, situats entremig de les cases del poble, les dones porten el seu pa preparat per cou-rel, hi ha un gran enrrenou, en veu-rens totes les dones volen regalar-nos un pa, a pesar de les nostres negatives sortim del poble plens de pans , habent-nos fet abans la fotografia de familia amb la meitat de la gent del polble , en aquestes terres pocs parlen frances, per el que ens comuniquem amb gestos i molt bona disposicio. Ens diem adeu amb cridories i al.legrois.

Com es habitual hi ha persones que van caminant, i esperen transport a la cerretera, nosaltres no som meing i al primer que trobem el carreguem, es un avi que ens diu que va al seguent poble, nomes parla arab pero l'hem entes, a pocs kilometres n,hi ha un altre, el que ve amb nosaltres diu que parem i ens fa l'universal gest del dit index al costat del fron fent girar la ma , ens queda clar que el segon passatger esta" pirat", pero tambe el carreguem, al cap d'un ratet hem toca l'espatlla, ja ha arribat pero ens diu que el "pirat" continua amb nosaltres, com podem li diem que s'el quedi ell, nosaltres en frances i ell amb en arab i cridant molt,que es el que solem fer cuan algu no ens enten; pero no es que siguem sorts sino que es que som estrangers.

Mes endevant trobem una familia, un matrimoni am dugues criarures, tambe els pujem, quan baixen en el poble seguent, amb molt bona voluntat ens orienten cap el nostre proper desti Cab Serrat,(no es un herror, es una coincidencia). Una platja molt bonica hon hi pasem una estona, surt un xicot i ens pregunta si volem menjar, ens ofereix uns peixos a la brasa i calamars amb suc, aprofitem per dinar-hi, per deu euros hem dinat com uns reis, ja a la tarda continuem ruta cap a Sidi Mechrig,Nefza i Tabarka hon ja hi arribem de vespre, instal.lats en un bonic hotel, sopats i cap a dormir.

2009-03-14T13:22:00.000+01:00

Bizerta 14 març 2009

Fa tres dies varem pensar "La cagaste Burt Lancaster" com diu la canço.

Varem sortir de Djerba en direccio cap al sud, buscan aquell lloc engrescador en terres saharianes cap a la ciutad de Tatouine, el paisatge es lletg la ciutat inpersonal i lletja. Per anar a veu-re les ruines de les antigues poblacions berbers, no hi ha altra remei que fer-ho amb taxi i per aixo s'ha de negociar el preu amb taxistes aprofitats, ja no volem dedicar-hi mes energies i aixo vol dir, girar cua agafar uns altres transports col.lectius amb musica arab a tota pastilla en casets que distorsionen i atabalen, agafem rumb cap el nort, parada obligatoria a mig cami a la ciutat de Sfaxs, tambe es lletja, anem a parar a un hotel que no el recomanaria ni al poca solta que diu en la guia de viatges que portem que esta prou be, no sabem perque hem sigut tan rucs de quedar-nos-hi, te una sola gracia esta a prop de l'estacio de tren, l'endema a les sis del mati n'agafem un cap a Tunes capital i sense sortir de l'estacio un altre cap al nort a la ciutat de Bizerta.

Crai quin canvi , Bicerta ens recorda Colliure amb connotacions arabs, tot es blanc i blau, te un aire de les poblacions de le costa catalana de pricipis dels anys seixanta, a la Magda l'hi ha despertat el record d'infancia de quant estiuejava a Palamos. Ens encanta la gent, els mercats, els pescadors i en general l'ambient que s'hi respira, hem decidit pasar-hi un parell o tres de dies despres farem un recorregut per totes aquestes terres del nort del pais.

2009-03-11T20:08:00.000+01:00

Houmt Souk ille Djerba 11 març 2009

Arribem a Houmt Souk, capital de l'illa, te un aire entre grec mediterrani i magrebi, el nort de l'illa es ple de complexos turistics al que no s'hi acedeix , pasejar per el poble es encantador, esta ple de petites terraces hon hi pots fer un cafe, menjar-hi ho simplement pendre el sol, nosaltres ens hem arribat al port pescador i hem fet una bona pasejada i moltes fotografies, ens ha cridat l'atencio la gran cuntitad d'anfores"gargolets", serveixen per agafar pops, van lligades les unes darrere laltre en llargues filades i es deixen dintre l'aigua, cuan es recullen solen estar plenes de pops dons es pensen que son caus en la roca.Hem estat fent petar la xerrada amb uns pescadors i molt amablement han regalat un "gagolet" a la Magda que els ha correpost fent-els-hi una fotografia i el compromis de enviarla a una adressa que ens han donat. En el poble hi ha un mercat molt tipic de productes locals, les dones de l'illa porten una indumentaria molt sigular, aquesta es la part maca de l'illa l'altre son tot el complexos turistics que hi ha a cualsevol troset de platja de sorra blanca a tot arreu del pais, kuacs, caballs, tir amb arc, patinatge etc. etc.
El proper dia escriu-rem desde Tatouine.

2009-03-09T16:30:00.000+01:00

Houmt-Souk, illa de Djerba 9 març 2009

Apunts culturals

Nota antropologica:
Es un pais musulma pero amb una certa deriba cap al laicisme, quan desdels altaveus del minaret de la mezquita els criden a l'oracio, no mes es veuen anar-hi cuatre avis, l'equivalent a les nostres yayes "beates". L'actitud de la resta de gen que hi ha per els carrers es que s'els escolten xiulant.

Nota gastronomica:
El primers dies ens va semblar que ens costaba aconseguir cous-cous,pero carai si l'hem aconseguit ja fot tres dies que en menjem cada hora d'apat, en l'hotel de Matmata que hi hem estat en regim de tota pensio a cada apat hi ha el mateig menu, bo i abundant, per dinar i per sopar els plats son els mateixos.
I els postres?......Practicament a tot el pais ens donen els mateixos postres, uns pasticets de farina i mel, farcits de datils, dinar i sopar, son molt bons, un primer cop, un segon cop, i un tercer....i aixi fins que penso que si segueixen donant-nos-en acabare per mosegar un cambrer.

Hotel Marhaba, Matmata el de les fotos, trogloditic, tipic, pintoresc, acollidor.El poble maquisim i dins d'un paisatje extraordinari.
Nota sanitaria:
El water petit d'aproximadament 70x70 cm. un cop ets a dins per poder tancar la porta tens d'estar aixarrancat amb el sanitari entre les cames; si no hi has entrat d'esquena, cosa que es normal, per girar-te hi aseuret a la taça del water s'han de fer autentics exercisis d'acrobacia; un cop asegut despres de molts esforços els genolls et toquen a la porta, l'esquena apreta el dipositi al inclinar-te per fer un xic de força el fron toca a la porta i el nas s'apintala a la maneta de tancar, un cop enllestit es recomanable estirar de la cadena amb la porta oberta, dons surt aigua per tot arrreu i el terra queda negat.

2009-03-08T18:33:00.000+01:00

Matmata 8 de març 2009

De Tozeur atravesem el Jott El Jerid, mar de sorra, sal i aigua uns 50 km. de carretera plana, recta i aixecada un parell de metrs sobres el nivell del desert. Kebili,Gabes, Matmata canvis de vehicle, d'estacions de busos i taxis compartits, ens sembla que ja hem arribat, dons no, estem a Matmata "nouvell", falten 12 km. per arribar a l'antic poble de Matmata, agafem un altre tranport i en hi acabem d'arribar, es acollonant, com si estiguesim en ple paisatge de la passio. No es el lloc hon Jesucrist va perdre les espardenyes, sino que es hon se las va comprar.
Anem a l'hotel que segons la guia es interessant, es un hotel trogloditic, com moltes cases d'aquest poble , la nostra habitacio esta dos pisos per sota terra, te el numero 13, pero com que no som supersticiosos perque porta mala sort, ens hi quedem sense manies
Avui ens hem aixecat d'hora al mati i hem anat a fer una excursio per les montanyes fins al poblet Haddej a cinc hores de cami a peu, anar i tornar. Es molt petit, agricola i tranquil, aqui van filmar-i la famosa escena de la crucificcio en masa de la pel.licula de Monty Pyton "La vida de Braian", encara que ningu sembla sapiguer-ho. hem rigut nomes d'imaginar-nos les pereipecies dels Payton foten l'animal per aquestes terres.

2009-03-06T17:28:00.000+01:00

TAMERZA 6 març 2009

El lloc , el paisatje, les panoramiques tot es molt bonic i impressionant, pero sembla que el desert no ens vulgui, hem fet escursions a peu per les rodalies de Tamerza cami de Midès, lloc hon van filmar "El paciente ingles", pero el temps i la temperatura ens estan tocan el nas, especialment el vent que genera unes tempestes de sorra que redueixen la visibilitat a uns quants metres, fan cau-re les branques seques de les palmers , pero hi ha un avantatge , que tambe fan caure datils que son bonissims. De moment cambiarem de çona i ens anirem cap a la part est del desert cap a Matmata a veu-re les vivendes subterranies,"si dios y el tiempo lo permiten". Com anem fent fins ara un cop alla decidirem el que i cap on anem, ja continuarem informant sempre que sigui possible.

El nostre pas inmediat sera dema al mati agafar un tranport col.lectiu cap a Gabes i Matmata.

2009-03-02T18:31:00.000+01:00

Tozeur 2 de març

Hem estat uns dies a les illes Kerkennah, planes com un billar, tenen setce pobles, de les dinou illes que hi ha nomes dues son les habitades, les altres son molt petites, fins hi tot en algunes nomes hi ha una palmera, semblen un oasis de sorra i palmeres en mig d'un mar sempre pla, es un lloc d'una tranquilitat absoluta, en un pais molt agradable d'estar-hi.

Avui, palliça important, de Remla a les illes amb un mini bus vuit places cap al ferry, amb el ferry a Sfax, amb un altre vuit places 4 hores fins Gafsa i cambiant altre volta de transport una hora imitja mes fins a Tozeur. Per fi a les portes del dessert .

No hem fet estades entremig perque no es massa atractiu , pero el paisatje es realment bonic, tot ple d'olivers i amatllers florits.

La foto de la Magda va dedicada a la seva mare i al Moi.

2009-02-27T18:22:00.000+01:00

Mahdia. 27 febrer 2009
Continua el fret pero ja fa sol, arribar a Mahdia es com descubrir que als turistes sens pot mantenir a ratlla, el poble antic esta instal.lat en una petita peninsula en la que nomes hi ha un petit hotel molt basic que es hon ens hem allotjat, el poble es encantador tot ell es una petita medina, amb una singularitat que no habiam vist en cap altre lloc, el cementiri esta situat al lloc mes bonic que un es pugui imaginar, a mes s'escampa per tots el indrets no edificats de la vila, sembla mes un jardi que un altre cosa, les tombes son a rras de terra i les dones s'hi asseuen a pasar l'estona soles o en companyia fent petar la xerrada.
Fora d'aqui a uns dos kilometres s'esten un mun d'hotels i apartaments d'una gran çona turistica.
Dema anem cap a Sfax per agafar un ferry per anar a les illes Kerkenna. Motiu per el que som a Tunissia, dons varem veu-re en un programa de Talhasa un reportage d'aquestes illes i els pescadors de pops i en va fer il-lusio ser-hi en directa.

2009-02-26T09:35:00.000+01:00

Tunez capital, 25 febrer 2009
Arribats, instal.lats, mullats, menjats i dormits a punt d'agafar un tren cap a Mahdia a la costa al sud de Tunez capital.
Fot força fret i plou un quart d'hora si i un quart d'hora no, avui sembla que fa sol pero els del "lugar" ja ens han advertit que aixo de la pluja es el que toca per l'epoca, ho anirem veient.
Be hem comensat de nou aquest blog per comunicar-nos amb els amics i parents per que sapigueu de nosaltres.
Les fotografies son de l'hotel, la medina i el cafe del teatre que i fan un delicios cafe turc.

serrat

2009-02-20T22:22:00.000+01:00

Neu al Puigmal

Sant Antoni mirant el Puigmal

Cal Janeta mirant a la vall

Imatges d’hivern

2008-12-24T02:00:00.001+01:00

BON NADAL

Serrat.

2008-12-10T22:50:00.000+01:00

Imatges de Serrat d'aquesta tardor

Records de Marroc

2008-10-02T22:15:00.000+02:00

Records de Marroc
Ja fa un any.
De uns bonics dies, que varen passar la Montse la Margaret la Françesca i jo en un lloc entranyable.
Dies que sempre recordarem amb estima nostàlgia i l’alegria de haver-los pogut compartir

Records de viatges

2008-07-08T00:30:00.000+02:00

EL TEMPLE DAURAT DE DELHI.

Ahir va fer 23 anys que hi va haver la massacra, en el Templa Daurat d’Amristar. on hi varen morir mes de 1000 sijs, entre ells el seu líder espiritual. Estaven armats i tancats dins del temple com a senyal de protesta per reafirmar, entre altres coses, la seva voluntat de independència . El govern on la primera ministra era Indira Gandhi va ordenar l’assalt al templa. El octubre del mateix any Indira moria assassinada per uns sijs de la seva guàrdia personal.
Recordo especialment els fets perquè per això varem tenir que suspendre el nostre primer viatge a l’Índia que varem fer el any següent.

Els anglesos varen donar d’independència a l’Índia el 1947. No es posaven d’acord en
qui havia de ser el primer ministre, els hindis volien el Neru, els musulmans el Jinnah.
Varen decidir partir l’Índia per la meitat crean un nou estat Pakistan-Bangladehs per els musulmans. El mateix estat un al est i l’altre al oest separats uns dos mil kilòmetres i la India al mig.
Encara que els musulmans eren la minoria el Gandhi va dir que abans de partir-la fos el Jinnah el president. Però el Gandhi era el gran pare de la nació d’ideòleg el filòsof l’home de la no violència. Va aconseguir mes coses per l’Índia que tots els politics junts. Per les seves creences es jugava la vida però no volia ser polític. Els politics com sempre abans es el poder, el poble es el mitja per aconseguir-lo

A l’Índia abans de d’independència no hi havien problemes ètnics, convivien hindis musulmans sijs tamils ... cada un amb la seva religió i les seves costums però sense problemes. Aparti de la partició els morts varen ser a milles i encara no han parat

El temple Daurat d’Amristat no hi hem estat ja que dos vegades que hi hem passat no ens han permès baixar del tren. Una vegada, ja sabíem que no podíem estar a la ciutat però el Xavier va baixar del tren per anar a comprar menjar a les parades de l’estació i un policia el va fer pujar ràpidament dient-li que ell ens portaria el que volíem però que no ens moguéssim del tren.
El temple de Delhi diuen que es el germà petit del d’Amristar. Es un lloc que ens agrada anar. Es molt acollidor i com que veuen que som estrangers ens donen la benvinguda i a partir d’aquet moment passem a ser els seus invitat. En el temple a mes del lloc d’oració hi ha una gran cuina on fan chapatis per donar a qui en vulgui , els peregrins poden estar-hi tres dies allotjats. També hi ha un espai descobert amb una mena d’estany per que vulgui fer les ablucions i rodejat de uns porxos on pots fer-hi el té i una bona xerrada. Es un bon lloc on es passa una bona estona.

Ja no hi ha vaques a Delhi

2008-06-17T12:38:00.000+02:00

He decidit mantenir el blog obert i aniré escrivint de tan en tan.
Em sembla que no tinc moltes coses per dir en un blog, poder nomes m’ho sembla, Penso escriure especialment petites anècdotes de viatges, ho acompanyaré de les nostres fotos, ni hi ha de molt boniques, dels escrits no n’espero tan bons resultats però es el que hi ha.

Trobaré a faltar les vaques a Delhi.
Una amiga m’ha dit que ja no hi ha vaques per els carres de Delhi. Sembla normal que no hi hagi vaques per els carres de la capital d' un dels països mes grans del mon. Però per mi el “normal”es que ni hagi .
Fa més de vint anys que varem estar per primera vegada a Delhi i durant aquets anys hi hem estat moltes vegades més. Una de les coses que hem va xocar varen ser les vaques. La primera vegada que es trepitja l’India sempre es un xoc i mes si hi vas sol, ham la motxilla a l’esquena i en hotels barats.
A la porta del hotel, que més anàvem els primers anys, sempre hi havia un parell de vaques una blanca i una negra no se si eren les mateixes pero nosaltres quan arribàvem els hi dèiem “ja tornem a ser aquí”.
A Main Bazar , que es un de els barri més populars i on s’ajunta el Old Delhi amb el NewDelhi, n’hi havia bastantes de vaques també hi havia porcs i fins i tot pudies creuar-te amb algun elefant, no es broma, i tenint en conte que entre l’elefant i les façanes no hi havia més de tres metres per costat, per entre mig hi passava la gent els richaws i ........era tot un espectacle.
Les vaques a l’Índia son sagrades, tampoc no es estrany perquè per els hindús cuasi tot es sagrat, una cobra, un forat en un arbre on hi viu qualsevol bestiola... per els jainistes es tot tan sagrat que quan caminen escombren el camí per no trepitjar cap esser viu. Però això no vol dir que quan una vaca s’ho mereix li fumin una bona batzegada.
Un fet que hem va cridar molt l’atenció va ser quan vaig veure una vaca amb un “ingert” a l’esquena, a la pobre vestia algú li havia arrencat un tros molt gros de pell i l’ingert era un tros de plàstic gruixut cosit a la seva pell , a l’India tot hom fa servir el que te a mà per fer les reparacions, es normal en un país amb pocs recursos i pocs diners, l’enginy es el que comte.
Oi que Delhi no serà el mateix sense vaques?.
Dons es per això, encara que com diuen els indis i jo també crec “la vida es un fluir constant” que quan torni a Delhi enyoraré les vaques que ja no hi son o pot ser si que hi son perquè ara asseguda escrivint davant del ordenador veig les vaques, Delhi, el Main Bazzar i.......................................

Records de viatges

2008-04-09T23:26:00.000+02:00

EL SOMNI AFRICA

El somni Africà és que tothom vol marxar-ne. Aquí, hem refereixo al l’Africà negra.
Les persones de menys de trenta anys casi tots volen el mateix. Si els hi dius que no ho facin amb “pateres” que es molt perillós et diuen que no hi ha cap mes manera de fer-ho. Es impossible aconseguir passaport, visat, contracte de treball o bitllet d’avió, que els hi sortiria més barat i no els extorsionaria cap màfia.
La veritat és que Africà cada any que passa està molt pitjor. La sensació que hem dona es que es un continent esgotat. Com pot sortir se’n ? no ho se pas.
Les dones treballen fort per el futur, no volen que els seus fills hagin de marxar. Els micró crèdits les ajuden força, però n’hi ha pocs. Casi totes les agudes que arriben aquets països son de missions ONG o particulars.
I els governs?.Son responsabilitat del mon desenvolupat aquets països?. Fins fa poc hi havien tingut molt a veure. Al Africà s’hi anaven a buscar els homes mes forts per esclaus. Un mercat que va enriquir a molts blancs i a ells els va deixar una població mol feble.

Desprès es va veure que hi havia bona terra i bones mines. Com que res tenia amo,a molts llocs el terra es del que s’hi fa la cabanya o el treballa, va passar tot a ser propietat dels governs colonitzadors que varen vendre els terrenys als seus súbdits. Així varen passar les cabanyes on vivien a no ser seves sinó dels que havien comprat la terra i ells varen passar a ser súbdits britànics, francesos, belgues etc..Cosa que els va portar a tenir l’obligació de lluitar durant les dos guerres mundials com qualsevol ciutadà de aquets països.

Desprès els governs varen decidir marxar-ne. Deixant un bon problema per els seus colons i per fer governables uns països en que no hi havia gen preparada per tirar-los endavant. Sempre les persones que han estudiat no tornen o en marchen, encara ara passa el mateix.
Desprès per si fos poc varen anar surtin una seria de governants alguns totalment al·lucinats. El mes representatiu va ser l’Amin Dada, i altres. Tots ells han arrambat amb tot el que poden, inflant les seves contes en qualsevol país estranger i deixant els seus països totalment a la misèria i molts també al mig de unes guerres ètniques totalment salvatges. Moltes vegades s’han enderrocat els presidents, però els diners mai no han tornat als països, han continuat a les seves contes al estranger. Nou govern amb els mateixos resultats. El poble mes fotut cada vegada.
Tot això i moltes coses més és el que fa que Africà estigui com està.

Els africans no parlen del passat però volen un futur. La majoria de la població nomes te una cabanya de uns 10m quadrats un llit un armari una cassola un gibrell i una galleda. Menja arròs amb salsa i poca cosa mes. Als pobles alguna que altre TV hi ha. I a la tele, com a totes les del mon les pel·lícules i series que hi fan no son de poblats on les persones tenen quatre coses.

Saben que si es queden tindran poc mes del que tenen.
Saben que: Si no es moren en la travessia “treballaran com negres per viure com blancs”. Que ho passaran difícil, ja hi estan acostumats. Que enyoraran el que deixen allà tota la seva vida. Que els hi serà difícil acostumar-se a viure aquí. Que tindran que aguantar mols impertinents que els miraran malament que els hi diran negres de merda i poder altres coses molt pitjors. Però també saben els seus fills tindran millor futur. Que pot ser podran enviar algun diner als seus pares. I que mai mes no es moriran per un mal de queixal per una nafra infectada o per qualsevol enfermetat que pot curar una simple pastilla.

No sé si seran mes feliços. Però si que sé, i ells també ho saben. Que tindran mes coses. Que els seus fills aniran a l’escola. Que la seva esperança de vida no serà de 38 anys si no de 80. Que tenen tot el dret del mon a obrir-se camí i que nosaltres no tenim cap dret a tallar-los hi el pas.
La arribada massiva d’immigrants es un gran problema per Europa i cada vegada ho serà mes. Però la solució tenim que exigir-la als governs no als immigrants.

Passajada per ....

2008-04-02T00:29:00.000+02:00

Colliure

Ceret i Colliure
Ens agrada anar-hi de tan en tan a passar el cap de setmana i quedar-nos a dormir a Colliure. O simplement passar-hi el dissabte.
Dissabte es el dia de mercat. A Ceret hi ha uns immensos plàtans realment bonics. Sota de aquets arbres hi ha petites parades, de pans artesanals de pastels de patés de formatges d’embotits de sabons d’herbes de flors de verdures de robes de menjars fet. Mes o menys a tots els mercats hi ha aquestes coses. Però jo mai no les he vist posades amb l’encant de Ceret. La gen va a comprar amb els seus cistells, mai amb carro. Els bars no fan esmorzars, nomes cafès o begudes. Comprar una pasta en una paradeta, son boníssimes, assentar-se en alguna terrassa i deixar passar l’estona es una bona manera de començar el cap de setmana. Els carrers dels voltants del mercat son tranquils, amb l’encant de les cases velles cuidades amb carino i poc luxe. Penso que Ceret m’agrada tan per que tot és senzill, cuidat, bonic.
No hem anat mai a Ceret sense anar a Colliure i es que es molt prop un lloc del altre. I si esmorzar a Ceret es una delícia dinar o dormir a Colliure també o es. Encara es dels pobles de platja que tenen encant, especialment si no es l’estiu. M’agrada molt veure al mar amb dona molta energia però no m’agrada anar-hi l’estiu. ,

Records de viatges

2008-03-28T00:49:00.000+01:00

SENEGAL

POSTA DE SOL
A l’horitzó el sol ja comença a baixà. La mar esta en calma, les aigües son de color platejat las onades son molt estirades i al tocar la platja fa una petita línea d’escuma blanca. En el fons hi ha unes palmeres. Les vaques jeuen tranquil·lament, sembla que gaudeixin de la calma del moment. També hi ha tres petits porcs, son la mare i dues cries, sembla que busquin quelcom per menjar. Les barques tenen uns colors mol bonics i llampants, totes amb el seu nom, sempre m’agrada’t que les barques tinguin nom. Contrastant amb la calma de primera línea darrera de les barques comença el tragí. Sota els petits porxos, fets amb quatre pals i un sostre de canyes, els pescadors netegen el peix o cusen les xarxes mentre fan la xerrada. Darrera hi ha els assecadors, lloc on s’hi posa el peix a secar, desprès aquet peix el transportaran capa els pobles del interior de Senegal i Mali. Els hi agrada molt el peix sec fins i tot fan servir les espines per les salses. L’olor que fa es molt forta casí molesta, si vaig amb transport públic i algú en porta em dona el viatge. Aquí son les dones les que fan la feina, m’agrada mirar-me-les amb aquets vestits tan llampants i els mocadors lligats al cap trobo que son molt boniques.
Tot amb un plegat tothom es belluga ràpid, penso “ que passa” El sol vermell com una magrana ja esta apunt d’enfonsar-se en el mar per un moment tot queda vermellós, sol, cel, aigua. En pocs minuts es fa completament fosc. A la platja ja no hi queda ningú nomes les vaques, nosaltres també marxem. Segurament desprès vindrà la lluna.

Nevada

2008-03-25T23:17:00.000+01:00

nevade del dilluns

Una vagada acabades les vacances dono la benvinguda a la rutina. M’agrada la rutina.
Retrobar les coses conegudes, anar a comprar, fer el menjar, estar a casa, posar-me a llegir, esmorzar o prendre el sol en el reco que sé que estaré millor depèn don vingui el vent.
Anar casi cada cap de setmana a un dels poblets mes bonics dels Pirineus. Trobar-me i fer la xerrada amb els mateixos amics.
Pot ser estrany que m’agradi la rutina i que també m’agradi molt l’improvisar constantment però es axis.
Aquesta setmana ha estad especial. A mes d’haver-hi mes dies de festa el dilluns al llevar-nos varem trobar ben nevat.
La neu canvia totalment el paisatge, es mes tranquil, la llum mes fluixa, tot passa a ser blanc i gris, excepte on hi ha roures que el color marrons de les fulles dona un color semblant a les fotos amb sèpia.
Bé aquí van tres fotos que vaig fer des del balco de casa que s’expliquen millor que jo.

Records de viatges

2008-03-17T21:45:00.001+01:00

Elinkin. Cassamance

Ziguinchor, vol dir la ciutat que plora

Es la capital de la Cassamance, per a mi la regió mes bonica de Senegal.
La vegetació es molt frondosa els formagers(ceiba), arbres que poden arribar a fer mes de trenta metres son espectaculars, la part del tronc que toca al terra podria ser l’obra de qualsevol escultor contemporani, els arbres del seu voltant encara que siguin alts semblen arbustos. Una vegada a Ghana varem anar en una reserva on havien posat entre un arbre i l’altre una mena de ponts fets amb cordes(a 30 m. d’altura), l’invent em va sembla una tonteria però era una volta per fer agafa vertigen a qualsevol. Es diu que quan neix un noi la família ha de plantar dos formatge, un es per quan sigui gran fer-se la piragua, que se suposa que serà el principal mitja de guanyar-se la vida. També hi ha molts mangos, que quan hi ha el fruit penjant de les llargues tiges semblen els adorns del arbres de Nadal. I els baobabs tan grans i tan estranys!! , sembla’n arbres plantats de cap per vall les seves copes son com unes immenses arrels que s’enfilen cap el cel. Palmeres molt altes, terra vermell, manglars per a tot arreu i rodejant-ho tot l’Atlàntic amb les seves immenses platges, on el sol es pon al mar, on el mar passa ràpidament de ser dols i tranquil a bramar com un immens animal ferit.
I el riu Cassamance que te un delta tan immens que quan hi navegues en alguns llocs sembla el mar. Amb els seus petits poblets de pescadors on nomes si pot anar per el riu i també la bonica illa de Karabane.
Cassamance esta al sud de Senegal i te frontera amb les dos Guinea Bissau i Conacri i a mes esta separada del nord de Senegal per un altre país, Gàmbia. Cassamance sempre ha lluitat per la seva independència, molt sovint amb guerrilles armades, ara des del any 2004 esta tranqui-la. El problema te l’arrel, com moltes lluites d’Africà , en el temps de la descolonització. Ja que com Guinea, estava colonitzada per els portuguesos, Senegal ho estava per els francesos, i els portuguesos es van vendre la Cassamance al francesos, es per això que Ziguinchor plora perquè no ha estat ni tan sols guanyada ha estat venuda.
Hem acabat el viatge. Penso anar continuant el blog, sovint però no diàriament.

Senegal

2008-03-09T11:34:00.000+01:00

Dakar, Goree 9 de març

Desprès de un mes de viatjar, no vaient diaris ni televissió hem recordat que avui son les eleccions. Ens hem estalviat la campanya i la crispació politica de l'últim mes. Inmersos en una realitat que es el dia a dia d'un altre país on el nens per el carrer quan ens veu-en, rien aixecan la ma saludant-nos i ens diuen "toubabs" que vol dir blancs. Voldríem que aixó dures per sempre.

L'altre cop que varem estar a Senegal, ara fa sis anys, hi havia una cançó da moda que deia "mon pais va mal" en aquest moment es pot dir que va molt pitjor, la vida es tan difícil que la dessesperació els obliga a marxar-ne.

Però nosaltre de camí de tornada, pasant per Casablanca el primer que farem serà mirar els diaris, per saber qui ha guanyat les eleccions, si plou o no plou i si l'economia va bè.

Un cop arribats a Dakar ja cap al final del viatge ens hem sentit una mica filosofics.El viatge sempre es com una via que s'allunya i un altre que s'acosta, no es mai un lloc on s'arriba, sinó el record de on s'ha estat i il.lussió d'un nou lloc on anar.

Per tots els amics i la gent a qui estimem, dels "toubabs" Magda i Xavier.

Senegal

2008-03-07T19:53:00.001+01:00

Dakar 7 de març

Primer de tot dir-vos que ens varem conèixer en un 7 de març de fa quaranta i tans anys. Varem començar a viatjar junts i com podeu comprovar encara no hem parat.

Avui hem arribat a Dakar en un dels trajectes mes llarcs del viatge. Ens havian dit que la carretera estava molt malament. No ens ho podíam imaginar que es pogués circular per un lloc axí, els coxes en lloc d'anar rectes circulen de biaix.

Com podreu comprovar per una de les darreres imatges ha sigut tota una aventura paral-lela el poder-vos enviar les imatges i textes del nostre blog, però ens ha fet molta il-lussió que poguéssiu seguir-nos.

Avui a Dakar entre altres coses hem recuperat els miralls i ens hem donat compta que feia molts dies que no ens veiam bè, estaven trencats o tacats, no n'hi havien o faltaba totalment la claror. El fet és que cuan ens hem vist hem corregut cap a la duxa per recuperar la nostra imatge i hem llençat part de la roba que portàvem.

Demà ens hem de trobar amb la Marie.

Intentarem fer un final desde Dakar dema a la tarda.

Senegal

2008-03-07T19:47:00.000+01:00

Senegal

2008-03-06T17:07:00.001+01:00

Tambacounda 6 de març
Desde Kedougou tal com teniem planejat anem al parc de Niokolo-Koba, estem sols en un campament preparat per a un centenar de persones, tot el servei per a nosaltres i tots els micos tambe, derrera la nostra taula intentant pendre-nos el pa. Fem pasejades a peu als miradors de Simenti que es on es poden veu-re mes animals junts ja que és com una maresma on es reuneixen per veure i pastorar. Hi ha tota mena d'ocells, monos verds i babuins molt grossos, antilops de totes menes, cocodrils, hipopotams, facoquers tots els hem vist molt bé. Tambe hi ha panteres i lleons, n' hem vist un d'esquena pero molt d'esquitllada des d'el coxe i ha fugit rapidament. Avui hem sortit del parc, tornem a esser a Tambacounda una ciutat infernal, les ciutats d'Africa cada cop estan pitjor. A més quina calor que hi fot, debem estar a uns 45 graus a l'ombra. En l'unic temometra que hem vist, en el parc, no baixaba de 40 a l'ombra i era un lloc mes fresc que aquí. Demà al matí anirem a la gare routiere i amb un set places i molta paciencia, en un trajecta dels que podriem anomenar "durillo" ens en anirem cap a Dakar unes 8 hores o 10. Procurarem en arribar regalar-nos amb un bon hotel i un sopar com cal.
Ens faria il.lussio enviar-vos mes fotos pero internet "no marche pas bien" i no hi ha manera d'entrar-les. Després d'enviar el text torna-rem a intentar-ho.

Senegal

2008-03-06T15:56:00.000+01:00

Tambacounda 6 de març

Internet no es com a casa i es penja quan vol, per retrobar el fil o el moment han passat uns dies, segueixo parlant de la caminada. Vaig anar a les montanyes dels bedig a veure els poblats animistes d'Andiel, Iwol i Ibel. De tornada per la pista general sota un sol aterridor m'aturo sota un arbre per veure aigua, amb faltan 5 km per arribar a Bandafasi, pasa un vehicle, faig dit i hem porten, "estic salvat". Arribo a Ches Leontine a l'hora de dinar.

Els poblats Bedig estan posats entremig dels rocassars de les montanyes. Son de canya, pedra i fang, hi viu-en entre 300 i 400 persones, son animistes i l'economia és de supervivència. Per visitar-los cal negociar amb el cap del poblat i per uns pocs francs cefars et dona el permís de visità i fer algunes fotografies. La gent que hi viu es molt simpàtica encara que una mica reservada i com que no parlen el francès la comunicació es fa una mica difícil

2008-03-03T14:18:00.000+01:00

Senegal

2008-03-03T12:24:00.000+01:00

Kedougou dilluns 3 de Març
Tornem a ser a Kedougou des de on varem sortir per anar a les petites villages bassari, bedig i peoul. En aquests petits poblats no hi ha llum ni aigua corrent. Nomes s'hi pot arribar en 4x4, bicicleta o a peu, les pistes
son de terra i molt polsoses en alguns trams sembla que no s'hi pugui ni passar.
Anem a Bandafasi. Així que arribem al campament,(consisteig en unes quantes cabanyes de fang amb el sostre de palla i una mena de cobert central on menjar-hi i passar les estones de més calor, que en aquets indrets es molta), trobem una francesa. Es diu Marie, l'acompanyen un guia i un xofer amb un 4x4. Van a la cascada de Dindefelo a 30 km. Ens diu si volem anar amb ells, hi anem. Tenim de passar la frontera de Guinea Bissau, dos militars un policia, un petit poblat amb una vintena de persones i el nostre 4x4 que "no marxe pas" s'ha trencat l'embragament, el xofer intenta trobar una solució passsa un ratet............
Els militars en diu-en que anem a la cascada a peu, uns 5 km. que allà hi trobarem uns altres espanyols que hi han anat per un altre camí que possiblement ens pobran tornar. Decidim fer-ho, ho sigui que ens posem en marxa. Son les 12 del mig dia la calor és sofocant, diuen que mès de 45 graus, per altre part el 5 km. africans sempre son 7, 8, etc. .
Tot just arribem al campament arriben els espanyols a dinar. Ells ja han anat a la cascada. Resulta que si hi volem anar son 2 km. d'anada i 2 de tornada, aquest cami és dins la selva hi ha ombra. Marxem sense veu-re-la ??????
Ens ho parlem i decidim que pot ser que el xofer pugui repara el coxa i vingui a buscar-nos. Si no es així dormirem al campament i dema veu-rem que fem, per sort el mòbil te cobertura. Ens posem a dinar. Ens surt l'Alex, petons i presentacions, ens diu "os he sentit la veu i he pensat mira-te'ls, ja son aqui". L'Alex es un noi de Barcelona que varem conèixer a la Gare routiere de Ziguinchor, i varem anar compartint set places, ampolles d'aigua i bones xerrades fins que varem arribar a Tambakounda, on nosaltres ens varem quedar a dormir i ell va continuar. No sense abans haber-nos donat adreces i telèfon, ja que hi va haver un bon feeling. L'Alex és del grup de teatre-dança "Sr. Serrano" i coneixent-lo a ell ens han entra ganes de veure el que fan.
Anem a la cascada un lloc bonic i fresc, ho necessitem. Ens acompanya un vailet del pobla. Veiem que hi ha foc a la selva prop de la cascada però ens diu que no hi ha perill. Tot d'una sentim com el foc cruixes i el ximpazés criden. Fotem mitja volta però el nano torna a dir que no passa res que allá hi ha gent. Diem que puder estan rostits. En aquestes arriba el guia i el xofer, que ja ha reparat el 4x4 i diuen que no patim que no hi ha cap perill. Finalment arribem a la cascada i ens hi donem un bany vivificador, la cascada en una magnifica caiguda d'aigua d'uns 100 m. d'alçada amb un petit llac d'aigua fresca.
Tornem a Bandafasi. La Marie diu que hem passat un bon dia i si volem compartir amb ella els dos propers. Ho parla amb el guia i el xofer, estan contents. Compartirem amb la Marie els gastos de menjar i dormir i els hi donarem una propina, i axís ho fem.
Ens recullen a les 8 del matí i ens en anem a Salemata poblat peoul a uns 80 km. hi dinem. Deixem passar les hores de més calor. Despres per una pista que sembla una rierea seca però plena de rocs anem cap a Ethiolo, poblat bassari a les montanyes. Hi passem la nit. El campament és molt basic però molt ben organizat. El xef es diu Balingo és un home que ha viatjat molt, especialment per França però també per els Estats Units, donant comferencies sobre la cultura bassari. Li agrada molt parlar i ens fa passar una bona vetllada. Es un home que riu molt, diu que els Bassari son animistes i que mai prodrian esser musulmans perquè els agrada massa la cervessa de mill i el vi de palma.
Tornem de nou a Bandafasi el nostre camp basse. Ens acomiadem de la Marie i els Ousmans, (el xofer i el guia es diuen igual). Amb la Marie ens retrobarem a Dakar el proper dissabte i amb el guia ens trobarem dema al parc nacinal de Niokolo-Koba on passarem els propers dos dies.
Desde Bandafasi fem sortides a peu per els pobles veins. Anem a Ethiwar, estan de festa tres dies amb motiu de la cel.lebració de la circunsisió. Van molt modats, molta musica, molta dança i molta cervessa
L'andemà en Xavier fa una caminta de uns 20 km. per els petits poblats bedig de le montanya.

Senegal

2008-02-26T10:11:00.000+01:00

Dia 26 de febrer.

Tambacounda est de Senegal.

Ja tornem a ser aquí. Per fi hem trobat un ordinador, fa uns quants dies que no ens podíam comunicar. Varem passar per Elinkine un pintoresc poble de pescadors a la riba del riu Cassamance. Punt de partida per agafar la piragua per anar a l'illa de Carabane, on hi hem passat uns dies màgics, pasetjos lectura i relax. Hem vist tota mena d'ocells, pelicans i hem pogut contemplar com saltaven a un centenar de metres un grup de dofins. Ens hem allotjat a l'auberge Badji Kunda, que és d'una parella de francesos el Guid i la Cristine. Bones xerrades i bon menjar. Al cap de quatre dies ens han encabit en un "cayuco" de carrega i hem anat desprès de 6 hores de navegació riu amunt, fent diverses parades en els poblets de pescadors als que nomes si pot accedir per el riu, fins a la ciutat de Ziguinchor. Hi hem passat la nit i hem reempres la ruta amb tres trajectes de "set places" ,taxi col.lectiu per a set persones. Desprès de sis cents Km. passant per Kolda i travessant una zona selvàtica molt seca, hem arribat a Tambacounda. El paisatge es molt bonic però la ciutat és espantosa. Hi hem passat la nit i en poques hores marxarem cap a Kedougou, al pais Bassari ,que promet ser molt bonic i interessant. Fins la propera.

Senegal

2008-02-19T12:45:00.000+01:00

Cap Skirring 19 de febrer

Varem arribar a Diembering en un coxe col.lectiu. Anem a veure la Fina una missionera de Sabadell que fa 24 anys que és a Senegal, és escolàpia i com a tal va vindre a montar una escola però en vista de les mancances sanitaries varen posar en marxa una maternitat en la que van implicar-hi les matrones del poble que d'alguna manera ja feien aquest servei. Els hi varen donar material i més formació i ara son elles las que ho porten. Amb la Fina hem conegut a dues germanes africanes. Al ser diumenge, ens han pogut dedicar unes hores hem fet el dinar entre tots plegats i hem dinat junts, hem parlat dels temps dificils que s'havien viscut a Casamance. Ara fa 5 o 6 anys que està tranquil però hi havia hagut anys d'enfrontaments entre el govern i la guerrilla independentista.

Diembering està en un cul de sac al final d'una pista de terra a uns 20 km. de Cap Skirring, és un poble molt gran construit amb cabanes de fang i palla. La gent és molt amable, tot hom és vol comunicar amb nosaltres i ens fan tota mena de preguntes. Una dona que seia al portal de casa seva ens ha ensenyat la salutacio en llengua local, el iola. Tu saludes dient KASUMAI, i l'al-ludit respon KASUMAI KEP.

Passejant per les rodalies del poblat ens hem arribat a veu-re el mar, que es a un km. i mitg. Es una calurosa passejada per uns boscos d'arbres formager i unes dunes de sorra. L'oceà en aquest indret és molt brau i les ones

retronen molt fort i se senten des del poble.

Tornem a esser a Cap Skirring. Quan trobem internet ho aprofitem per conectar-nos-hi. Dema marxarem cap a l'illa de Karavanne. Abans no hi havia ni electricitat, però potser ara fins hi tot i trobarem internet. Fins la propera, els vells folls.

Senegal

2008-02-16T12:04:00.000+01:00

Dia 16 de febrer

Som a Cap Skirring. Per arribar aquí desde Dakar pots arribar-hi amb un set places (taxi compartit amb 7 persones) , unes 10 hores, 500 km. o amb aviò 40 minuts, aquesta és l'opció que triem, amb els retards les cacel.lacions i d'altres virgueries tardem 14 hores. Aquí rau part de l'interès del viatge, com a la vida tot és ple d'imprevistos, sempre et veus obligat a improvitsar.

Ja som a Cap Skirring. Tots els turistes de la Cassamance passem per aquí, és una zona turística a l' africana res a veure amb el turisme al que estem acostumats. Hi ha una badia molt bonica amb les barques de pesca i els assecadors de peix. Hem gaudit d'una extraordinària posta de sol a l'Atlàntic. Estem allotjats a l'alberg d'un francès seixanto molt "gentil".

Senegal

2008-02-14T17:54:00.000+01:00

Dakar 14 de febrer

Fa sis anys que varem sortir de Goree, sabíem que hi tornaríem.

Aquest matí tornem a marxar de Goree i també pensem que sempre que estiguem a Dakar hi tornarem.

Dia de transit a Dakar a l' espera d'agafar l'avió.

Passejant per els carrers, moltes parades atrotinades que venen mascares de tota aquesta part de l'Africa, Mali, Burquina, Ghana, Costa de Marfil .... no n'hi han de Senegal. Senegal va esser el primer país islamitçat de l'Afrià negra i per tant va perdre la cultura animista ja fa segles i amb ella tota la iconografia . A Bacelona serien botigues ètniques de luxe, aquí podrem passar una bona estona discutint el preu perquè comencen demanant-te'n més que a Barcelona, però segons la paciència que tinguis pot ser que les compris bé de preu o que acabis enviant-los a passeig i et quedis sense res.

Senegal

2008-02-13T18:14:00.000+01:00

Illa de Goree 13 de febrer
Camvi de plans, no hi ha vaixell per anar a Cassamance, anirem en aviò, però no surt fin divendres a les 8 del matí.
Marxem a Goree i dijous tornarem a Dakar;
L' illa de Goree es un lloc tranquil i molt bonic a 5 Km de Dakar.
Les cases son molt encantadores, tenen un aire de les vil-les del sud de França, però realment son les antigues mansions d'els tractans d'esclaus Portuguessos. A les dones de l'Ille encara se les anomena Signioras.
Ara les cases son despintades, velles i plenes de buguenvil-lies i tota mena de flors, tenen un encant molt molt especial.
Al matí arriben ferris amb alguns turistes, gent del pais i escoles. Passen el dia per aquí i al capvespre l'illa queda sola i tranqui-la amb els nens jugant a futbol i les jovenetes fent-se trenes als cabells i els restaurants de prop del mar i queda algun que altre turista perdut a qui ens encanta Goree

Senegal

2008-02-13T13:30:00.000+01:00

Dakar 11-02
Arribada 12 nit , taxi per anar al hotel.
El taxista no hi troba. Preguntan arribem
Hotel en obres, recepcio, vestibul.... tot enderrocat, la resta perfecta.
Problemes per incloure-hi fotos, os les devem, ja ho anirem provant.

Senegal.

2008-02-09T23:30:00.000+01:00

MARXEM

Dilluns marxem a Senegal.
Bitllet d’anada i de tornada al cap de un mes.
Taxi al aeroport per portar-nos al Hotel.
Nit al Hotel.
Idea de: Desprès d’esmorzar anar a comprar els bitllets de vaixell
Marxar a Cassamace que hi arribarem el mati següent.
I a partir d’aquí sobre la marxa.
Segurament anirem escrivint i enviant fotos.
La foto tardor des de casa

Argentina

2008-02-06T23:22:00.000+01:00

USHUAIA Terra de Foc

L’avió va començar a perdre alçada per aterra. El vent es va notar molt mes fort l’avió feia fortes sotragades. El mar era d’un color casi blaumarí ple d’escuma blanca de la cresta de les onades. Per megafonia ens deien que en 30 m. hauríem aterrat a Ushuaia i jo ho dubtava. L’avió va bandejar fins i tot parat. Vaig veure rètols que amb deien “Bienvenido al fin del mundo”. Bé era hora de canviar de xip, jo tan mediterrània ,feia 48 h. encara estava a BCN. I ara estava a la ciutat mes al sud de la terra. Totes les carreteres d’Amèrica es converteixen en una allà s’acaba la terra i comença l’Antàrtica el Pol Sud.
Els llocs on amb captiva la llum fan un impacte especial amb mi. La llum d’Ushuaia es misteriosa intrigant es com si t’invites a entrar en el desconegut sense por però amb mol respecte amb calma amb ganes de descobrir. I aquí va començar el nostre viatge de Terra de Foc i la Patagonia

Argentina

2008-02-05T22:56:00.000+01:00

El dia 30 de Gener vaig posar una foto que no diu de on es. Es el glaçiar, de la Patagònia Argentina, Perito Moreno.
Ara hi afegeixo tres fotos mes. I això amb fa pensar que tinc fotos força boniques per anar posant al blog. Per tan ho faré.
El març passat varem fer un viatge per Argentina. Varem anar de Buenos Aires a Usuhaia, que es l’últim poble abans d’arribar a l’Antàrtida, amb avió i de tornada varem estar tot un mes per travessar Terra de Foc i la Patagónia.
Lo que no es veu a les fotos.
El soroll. Constantment cauen trossos de gel alguns molt grans i fan molta ramo.
El vent. Un vent que xiula i junt amb el soroll del gel fa uns sons ben bonics.
La llum. Si es un dia de núvols i sol la llum i les ombres en el gel fa uns colors extraordinaris.
El Fred. Deu se un fred glaçiar però el mes de març s’aguanta bé,
Una curiositat. Al vaixell t’ensenyen a posar el salvavides, no se perquè ja que si caus al aigua amb 30 segons et morts.

Si us paseu per aquet blog en els escrits hi trovareu moltes faltes, em sap greu pero es el que hi ha no en se mes. Demano disculpes aquesta vegade pero no ho fare mes. Ara ja ho sabeu

PERQUE SENEGAL?

2008-02-04T22:05:00.000+01:00

Fa cinc o sis anys varem estar-hi però aquell viatge volíem fer el trajecte de Dakar a Bamako amb tren , dos dies i dos nits, un viatge dur però molt intens. Anàvem a casa del nostre amic Bocard , al país Dogon a Mali, a passar la festa del Tabaski així es com s’anomena la festa del xai, que es fa a tots els països on hi ha musulmans i Mali com diu el Bocard son 70% musulmans el 30% cristians i el 100% animistes. Perquè quan hi havien anys de fam, els únics que tenien menjar eren els religiosos i els hi donaven a canvi de....... per tan es passaven a qualsevol de les dues religions , però els seus ancestres continuen sen animistes.
Tinc que dir però que he conegut religiosos realment altruistes que han deixat la seva vida a Africà sense demanar res a canvi .
El Tabaski dura 3 o 4 dies depèn de la collita per tan dels diners. El dies abans de la festa hi ha xais vius per tot arreu , poden anar a comprar-lo a molts km de casa i clar desprès bé el transportar-lo i els trens, busus, taxi brus, taxis petits, bicicletes, burros.. tot va ple de xais vius un verdader “sidral”.
El primer dia de festa comença amb una pregaria multitudinària, no es fa a la mesquita sinó en un gran descampat als afores de Bandiagara on arriba gent de tots els voltants, alguns es passen tota la nit caminant .
Desprès els homes maten el xai i les dones el cuinen. La matança es sempre seguint un ritual molt rigorós es anguniosa com la mort del porc o de qualsevol altre animal.
La gran fartanera es fa en el pati de les cases, a Mali la família viu tota al mateix lloc en uns espais de uns 8m. un al costat del altre, que casi nomes son per guardar coses o dormir-hi algunes vegades, al davant hi ha un porxo que es on dormen si fa calor i un gran pati comú que es on es fa tot, cuinar menjar i passar l’estona.
Els dos o tres dies següents la família es parteix amb grups, uns es queden a casa esperant les visites dels amics o altres parents i els altres surten i van a les cases de tots als amics o parents i desprès canvien els torns els de casa surten i els altres es queden a casa. Lo que amb va cridar molt l’atenció va ser lo mudats que van, Les nenes jovenetes
surten d’aquelles cases de fang com si sortissin d’alguna casa de la pel·lícula “Lo que el viento se llevo” amb els vestits blancs amb puntes , pameles, mitjons blancs calats i amb llacets . Les mes grans amb draps de mil colors lligats al cap amb uns esplèndids tutús i algunes amb uns pentinats tan bonics que deixen bocabadat. Els homes també es vesteixen amb el millor marabú.
Dons bé per això va ser per el que varem marxar de la Casamance (Senegal) mes rapit del que hauríem volgut i per això i tornem.
La foto es d'Ende

proves d'enllasos

2008-02-01T00:11:00.000+01:00

Avui estic provant de fer un enllas.

provar aquí.

i aqui

i aqui.

Primer enllas es amb els Isards.

El segon amb una obre de teatre del Brossa.

El terce amb el grup preferid.

Pink Floid

pintura de xavie vilageliu

2008-01-30T13:53:00.001+01:00

No se si m’agradarà això d’escriure en un blogs. Però tenia ganes de provar d’obrir-lo, de moment no se pas que dir .

No tinc gens de practica en escriure i degut a les faltes d’ortografia que faig en català em treu molta fluïdesa. Per tan pot ser un “ñap”.
Marxem a Senegal i penso que podríem escriure i enviar fotos.No crec que tingui pas molt d’interès, però a nosaltres si que ens anirà bé, dons de tan en tan això d’asseures en un ciber i enviar o rebre mails

els amics es un verdader plaer.
Aquesta setmana que falta per marxa faré algunes practiques

2008-01-29T22:17:00.000+01:00

Estic sopan amb uns amics molt guapos

2008-01-27T23:03:00.000+01:00

Els meus arbres a la tardor

blog

2008-01-27T22:38:00.000+01:00

He obert el blog. Hi aniré escrivint, o no, ja ho veurem.
El que volia era obrir-lo.